MAJESTAT f.: cast. majestad.
|| 1. Dignitat i autoritat del poder sobirà. Per los prelats... e'ls altres qui són sobjects a la majestat apostolical, Llull Cont. 366, 8. Davant la divinal majestat, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 237). Ple de l'excelsa majestat de Déu, Verdaguer Idilis. a) Títol i tractament que es dóna a Déu, als reis i als emperadors. A la reyal magestat vostra, Muntaner Cròn., c. 54. Vulla mirar ta Majestat aquest procés, Vent. Pel. 30. Lesa majestat: ofensa greu inferida al sobirà. Per ço comès crim de lesa majestat, Pere IV, Cròn. 112. Ella pecà | de crim molt fort, | digne de mort, | Majestat lesa, Spill 10374.
|| 2. Grandesa que inspira respecte o veneració. En lo loch en lo qual mon pare, ab magestat de noble e honrada companyia, Corella Obres 211. Surt des quarto amb sa matexa magestat que si fos estada una emperatriu, Roq. 24.
|| 3. Crucifix vestit de túnica, propi principalment dels estils bizantí i romànic. Un drap gran de paret pintat en què és la magestat pintada ab altres ymàgens, doc. a. 1429 (Ordin. Hosp. 109). Un drap storiat que sta dauant l'altar en lo qual és la magestat y la ymatge de Santa Maria, doc. segle XV (arx. de Montblanc). Portant a l'espatlla una majestat o un frontal romànic, Pla SB 287.
    Fon.: məʒəstát (Barc., Palma); maʧestát (Val.).
    Etim.: pres del llatí maiestāte, mat. sign.